Queden dos dies per la Trailwalker i jo, que pateixo d’un mal endèmic volent recordar temps passats (no sempre millors), recordo com se'm van fer de llargs els dos dies anteriors l’any anterior.
Avui, en canvi, mentre faig el sopar penso en el Projecte Butllofa i la Intermón Oxfam Trailwalker i vaig més enllà.
La Trailwalker és pensar en caminar, posar un peu i després l’altre i tornar amb el primer, repetint aquest pas moltíssimes vegades; és pensar en com ens sentim essent una gota d’aigua en el mar; és pensar en la Núria, patint perquè no em passi res i rebent-me amb un gran petó des d’Olot fins a Bescanó; és pensar en els pares, acompanyant-nos en tot moment; és pensar en la Sílvia, l’assistent perfecta posant cotxe, esforç, voluntat i lleialtat al projecte; és pensar amb en Sergio, a la llunyania, però sempre tant present (aquest any deixant petjada! Com n’estic d’orgullós de tu!); és pensar en molta gent, tots aquells que vau participar dels nostres esdeveniments i vau comprar samarretes, el Projecte Butllofa és pensar en vosaltres amics de l’Hotel Carlemany, companys de feina del pare, els companys de Roberlo, els col·laboradors de Trade Inn, els infinits coneguts que ens han donat suport via twitter, facebook i portant la nostra petjada a tot arreu, als pares d’en Carles i la Irene per les seves aportacions desinteressades, als pares de la Barrabés Vera i un seguit d’etcèteres que m’és impossible citar però que us ben asseguro es recorden mentre es camina…
Pensar en la Trailwalker, pensar en el Projecte Butllofa, és AMISTAT by Hèctor
Però sobretot, pensar en el Projecte Butllofa és pensar en l’Enric, tot un exemple de superació a base d’ironia, trempera i bon humor i recordar la seva joventut de camí a la pizzeria per sopar, la nit abans de començar a caminar; és pensar amb en Dani, la seva feblesa muscular i d’articulacions però com la compensa de sobres essent un líder a l’ombra, gestor, cap de difusió i alliçonador en qüestions nutricionistes i dietètiques però, el que més aprecio, un grandíssim referent per tots plegats.
Pensar en el Projecte Butllofa és pensar, com no, en l’Oliu (qui no coneix l’Albert després d’aquests mesos donant la tabarra amb el Projecte!): pensar en el bàsquet, el Girona, el Sant Josep, l’Akasvayu, fer-me pensar amb en Sergio, anar a la Cala a fartar-nos d’entrecot i cerveseta, arribar tardíssim a l’hotel de Logronyo… acabar junts la nostra primera Mitja Marató i deixar-me rendir, a mig camí, sabent que la cosa pintava magre. És pensar en l’Oliu plorar d’emoció llegint els escrits de recolzament i ànims un cop acabada la cursa i girar-se per creuar-me la mirada i fer-me entendre que també eren meves.
Pensar en el Projecte Butllofa és tot això. Superació, cooperació, solidaritat, caminar… és amistat.
