CRÒNICA TRAILWALKER BUTLLOFA BY HÉCTOR MARTÍNEZ (L'ENFEBRAT)

Igual que ja ha fet anteriorment l'Oliu en la seva crònica els Butllofa hem pensat que seria interessant conéixer l'història d'un dels caiguts en batalla i de com es va viure l'experiència des de darrere de la tanca.

Feia dies que anava angoixat, nerviós i que no dormia del tot bé. Quedaven pocs dies per la Trailwalker i tot el que feia durant el dia hi tenia relació: no parava de comentar com seria amb els companys de feina, a casa amb la Núria ultimàvem els preparatius i fèiem les darreres compres, etc. I jo, fet un sac de nervis, contava les hores per encetar el trajecte.

A la fi, va arribar divendres i, un cop acabat de treballar, vam enfilar el camí a Olot amb el pare, la Núria, la Sílvia (havent deixat la Cèlia amb els avis) i l'Enric (del qui, ara que hi penso, caldria fer-li una fitxa de presentació COM CAL!). Ja al palau firal d'Olot, sortida a l'endemà de la cursa, es palpava l'ambient festiu, la germanor i de com tothom volia anar a dormir per veure als runners calçats, equipats i amb l'orgull de poder dir que durant mesos havien estat treballant amb un objectiu: recaptar 1500 euros per una bona causa!


[...]

Dissabte. Abraçades, petons, bona fortuna i, de nou, més abraçades i més petons. Rialles, photocall i un gran adéu. Fins ara. Fins d'aquí a una estona. Ja ho teníem. Ja hi érem. Enmig de centenars de corredors i caminants hi érem nosaltres. El Projecte Butllofa arribava a la Trailwalker més viu que mai, havent superat el seu objectiu d'aconseguir els diners i havent assolit, a nivell personal, molts dels petits objectius que ens havíem marcat a mig termini: en Dani va ser capaç de finalitzar la seva primera cursa popular de 10km i recuperar antigues sensacions de quan era esportista d'elit; l'Oliu i l'Héctor van finalitzar una Mitja Marató i l'Asensio va ser capaç després d'una vida força sedentària d'endinsar-se en la rutina esportiva i de constància que requereix anar al gimnàs. Fins i tot l'Enric, el substitut d'emergència, va aparcar definitvament els "dilluns començo" per un "arribaré fins a Girona, després ja en parlarem". Tot estava llest per la gran fita. La pell de gallina, llàgrimes als ulls d'emoció i som-hi: a caminar!


Mica en mica vam anar avançant i no em repetiré gaire, doncs l'Oliu ja ha explicat com van anar esdevenint-se els fets. Fins Anglès molt bé i a partir d'aleshores els calfreds, la son i el cansanci es van apoderar de mi. Tan que em van fer arribar fins als 39ºC de febre en un moment puntual de la nit.

Tot i així, continuaré des del punt on explico als companys que necessito deixar-ho i de com als ulls de l'Oliu veig un petit alè d'esperança, de fer-me continuar, d'intentar convéncer-me però que, veient que no puc més i que el meu cos ha dit que prou, millor deixar-ho córrer. A partir d'aleshores jo només penso en una cosa: Els Butllofa han de ser a Sant Feliu. En Dani ho acaba de deixar a Girona i l'Enric ha fet una gesta que ens mereix tot el nostre respecte. L'Oliu ha d'arribar. N'estic convençut que arribarà. Compartir amb ell excursions, a soles, quan no hi havia res més que el camí, un senglar abatut i moltes hores de caminar m'ha fet conéixe'l a fons però, per sobre de tot, estimar-me'l. I jo volia ser a Sant Feliu, amb sa germana perquè ens veiés, rere la tanca, com ens emocionàvem al veure el seu peu verd, amb butllofa inclosa, creuar la línia d'arribada.



No acabaré d'explicar-vos com va succeïr tot diumenge perquè d'això s'encarregarà l'Oliu en la seva segona part de la crònica. El que sí que us comentaré és què he après d'aquesta experiència.

Com bé sabeu, i si no us faré saber ara mateix, jo no sóc més que "l'amic substitut" del meu germà durant el temps que ell no és aquí i li faig de ralentí, mantenint les amistats vives per quan fa un puja i baixa un cap de setmana tenir amb qui anar a fer el toc.

Crec, i espero, haver deixat de ser el substitut per passar a ser un més de la colla perquè per mi si aquesta experiència m'ha servit d'alguna cosa ha sigut per adonar-me'n que tinc, al meu voltant, a un grup reduït però valuós de gent que ens estimem i que durant uns mesos hem compartit afició i un objectiu comú. Després de la Trailwalker queda la èpica, la narrativa i el sentiment d'haver-se guanyat el cor de tres senderistes amateurs que un dia van decidir a sortir a caminar embriagats pel licor d'un bon vi.






This entry was posted on dilluns, 6 de maig de 2013. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0. You can leave a response.

Leave a Reply