L'Hèctor havia abandonat a Bescanó, i la seva retirada havia fet que els ànims del grup minvessin una mica. Arribats a Girona l'Enric també va dir prou, la veritat es que va arribar molt mes lluny del que preveiem...

Això "d'enganyar lo" 3 dies abans per fer la trailwalker i que ens acompanyés durant 56 km, te molt mèrit.

Després de reposar forces sopant, ens posem en mans de la Laia, que ens fa un massatge tant a en Dani, com a mi. El massatge a en Dani, era l'última esperança que ens quedava per si es posava a to el genoll, després de les molèsties en els últims km abans d'arribar a Girona, però de seguida tots ja tenim molt clar, que el genoll ha dit prou.

I ara qué?? Doncs sense cap dubte, a seguir endavant, ja no tant per mi mateix, sinó pels meus companys butllofes que per motius físics no han pogut continuar. Haig d'arribar a St Feliu com sigui, físicament em trobo molt bé, cap molestia tot i les mes de 13h que porto caminades.

Tots fan cara de cansats, els hi dic a la Nuria i a la S, que porten gairebé 20 hores despertes, amb el cotxe amunt i avall, i cuidant-nos en cada punt de control, que vagin tranquiles a descansar, que be s'ho mereixen. Si tot va bé, a mig matí de l'endemà ja les avisaré de possible hora de pas per Santa Cristina.

Es hora de trobar nous companys de viatge, doncs per motius de seguretat, l'organització obliga a anar mínim 3 persones. Mentre acabo d'enllestir la motxilla, algú ja m'ha trobat companys, en Dani i en Pitu de l'equip BMW, que estaven en una situació similar a la meva, i necessitaven un company per poder seguir en cursa

Sortim a les 2 de la matinada del pavelló, atravessem Girona animats, acompanyats per l'Alex de l'equip Acqua di IO, fins Llambilles anem xerrant animadament, en aquests moments el fred i cansament es comencen a notar. Em començo a notar un lleuger dolor a les ungles dels peus, sobretot dels dos dits petits, un dolor que poc a poc anirà a més. Em pregunto com pot ser que si a Girona estava tant bé, 10 km mes tard comenci a tenir problemes als peus... Només vull arribar a Cassà, per poder passar pels podòlegs, cosa que no vaig fer a Girona, no se com tindré els peus, però ara mateix, els Km em costen de passar.

Arribem a Cassà i mentre en Dani i en Pitu mengen algo, jo passo per l'assitència de la Creu Roja... uix quin mal! Les ungles dels dits petits de cada peu, tenen mala pinta. Em fan cures preventives, i a seguir endavant. Segurament m'hauria ant bé passar pels podòlegs de girona (sempre estar bé recordar que mes val prevenir que curar)

Fins a Llagostera, es repetix la història dels últims km del tram de Llambilles a Cassà, molt fred, i a la que passen km, el dolor als peus es va fent mes acusat.


Amb els primers raigs de sol del dia, tot sembla canviar, ja arribem a Llagostera, i després de passar altre cop pels podòlegs, i menjar tot el que trobo entre la maleta i l'avituallamet del pavelló (xocolata, un platan, un gel, gominoles de maduixa, un entrepanet, i una mica de caldo calent...)  els ànims van cap amunt.

Ja només ens queden 20 Km, i ja ho veiem mes aprop. El sol comença a escalfar i ens anem traient capes, per en poca estona acabar suant i en màniga curta. Avall que fa baixada!!!



Ens apropem a Santa Cristina, i caminem, i caminem, i caminem, portem mes de 20 minuts des de que hem passat el cartell que ens indicava km 90, si tenim en compte que el control de Santa Cristina se suposa que estava al Km 91, podeu entendre que en aquests moments tots plegats comencem a perdre els nervis, veient que no aribem mai...

                                          En Dani i en Pitu amb ganes d'arribar a Santa Cristina

 "Ha de ser aquí!" "Ostia, on cullons han fotut el control!!" I per fi allà al final es veu força gent  serà allà... ufff per fi!

I aquí arriba un dels grans moments personals de la Trailwalker per a mi. Passades les 11 del mati, arribo a Santa Cristina, fa mes de 9 hores que vaig sortir com  únic butllofa en cursa des de Girona.

A Santa Cristina m'esperen familiars i amics, i la sensació de veure'ls allà i notar el seu suport, es quelcom que sempre més recordaré. Fins aquí he arribat també animat pels múltpiles missatges d'anims de tot el grup de gent que em seguien via whatsapp Butllofa, mes important que les cures dels podòlegs a cada control, ha estat poder engegar el mobil, i llegir, escoltar i poder contestar als vostres missatges d'anims.




En els últims 10 km i fins arribar als 101,2 km  finals de recorregut, m'acompanyen la Marjorie amb l'Èlia. A Km en molt bona companyia, que van passar de manera molt més ràpida i comode, que els anteriors.El "subidón" d'endorfines de veure'ls a tots plegats segur que hi te quelcom a veure


Un quart i mig de dues, i estem a punt d'atravessar l'arcada que dona accés a la zona del port de Sant Feliu de guíxols, sabent que queden poc mes de 500m, em despedeixo de la Marjorie, i agafant la camara per grabar l'arribada i enmig d'una sensació brutal d'emoció i satisfacció, em poso a correr entre llàgrimes. Tinc la sensació de correr molt ràpid, quan no dec avançar gaire mes ràpid que una tortuga, però el dolor no existeix, i vull arribar corrent fins a l'arribada!

En pocs segons soc ja a la zona de l'arribada i començo a veure cares conegudes, el meu oncle, una companya de feina, ... i ja a poc metres de l'arribada el gruix del projecte Butllofa, amics i familia.

Soc feliç, feliç d'haver completat aquest repte, i haver-lo pogut compartir en algun moment o altre amb tantíssima gent.

Han passat mes de 27 hores des de que vaig sortir d'Olot, son les 13:28 del diumenge 21 d'Abril,

Gràcies a tots!

Igual que ja ha fet anteriorment l'Oliu en la seva crònica els Butllofa hem pensat que seria interessant conéixer l'història d'un dels caiguts en batalla i de com es va viure l'experiència des de darrere de la tanca.

Feia dies que anava angoixat, nerviós i que no dormia del tot bé. Quedaven pocs dies per la Trailwalker i tot el que feia durant el dia hi tenia relació: no parava de comentar com seria amb els companys de feina, a casa amb la Núria ultimàvem els preparatius i fèiem les darreres compres, etc. I jo, fet un sac de nervis, contava les hores per encetar el trajecte.

A la fi, va arribar divendres i, un cop acabat de treballar, vam enfilar el camí a Olot amb el pare, la Núria, la Sílvia (havent deixat la Cèlia amb els avis) i l'Enric (del qui, ara que hi penso, caldria fer-li una fitxa de presentació COM CAL!). Ja al palau firal d'Olot, sortida a l'endemà de la cursa, es palpava l'ambient festiu, la germanor i de com tothom volia anar a dormir per veure als runners calçats, equipats i amb l'orgull de poder dir que durant mesos havien estat treballant amb un objectiu: recaptar 1500 euros per una bona causa!

Dissabte. Abraçades, petons, bona fortuna i, de nou, més abraçades i més petons. Rialles, photocall i un gran adéu. Fins ara. Fins d'aquí a una estona. Ja ho teníem. Ja hi érem. Enmig de centenars de corredors i caminants hi érem nosaltres. El Projecte Butllofa arribava a la Trailwalker més viu que mai, havent superat el seu objectiu d'aconseguir els diners i havent assolit, a nivell personal, molts dels petits objectius que ens havíem marcat a mig termini: en Dani va ser capaç de finalitzar la seva primera cursa popular de 10km i recuperar antigues sensacions de quan era esportista d'elit; l'Oliu i l'Héctor van finalitzar una Mitja Marató i l'Asensio va ser capaç després d'una vida força sedentària d'endinsar-se en la rutina esportiva i de constància que requereix anar al gimnàs. Fins i tot l'Enric, el substitut d'emergència, va aparcar definitvament els "dilluns començo" per un "arribaré fins a Girona, després ja en parlarem". Tot estava llest per la gran fita. La pell de gallina, llàgrimes als ulls d'emoció i som-hi: a caminar!

Mica en mica vam anar avançant i no em repetiré gaire, doncs l'Oliu ja ha explicat com van anar esdevenint-se els fets. Fins Anglès molt bé i a partir d'aleshores els calfreds, la son i el cansanci es van apoderar de mi. Tan que em van fer arribar fins als 39ºC de febre en un moment puntual de la nit.

Tot i així, continuaré des del punt on explico als companys que necessito deixar-ho i de com als ulls de l'Oliu veig un petit alè d'esperança, de fer-me continuar, d'intentar convéncer-me però que, veient que no puc més i que el meu cos ha dit que prou, millor deixar-ho córrer. A partir d'aleshores jo només penso en una cosa: Els Butllofa han de ser a Sant Feliu. En Dani ho acaba de deixar a Girona i l'Enric ha fet una gesta que ens mereix tot el nostre respecte. L'Oliu ha d'arribar. N'estic convençut que arribarà. Compartir amb ell excursions, a soles, quan no hi havia res més que el camí, un senglar abatut i moltes hores de caminar m'ha fet conéixe'l a fons però, per sobre de tot, estimar-me'l. I jo volia ser a Sant Feliu, amb sa germana perquè ens veiés, rere la tanca, com ens emocionàvem al veure el seu peu verd, amb butllofa inclosa, creuar la línia d'arribada.

No acabaré d'explicar-vos com va succeïr tot diumenge perquè d'això s'encarregarà l'Oliu en la seva segona part de la crònica. El que sí que us comentaré és què he après d'aquesta experiència.

Com bé sabeu, i si no us faré saber ara mateix, jo no sóc més que "l'amic substitut" del meu germà durant el temps que ell no és aquí i li faig de ralentí, mantenint les amistats vives per quan fa un puja i baixa un cap de setmana tenir amb qui anar a fer el toc.

Crec, i espero, haver deixat de ser el substitut per passar a ser un més de la colla perquè per mi si aquesta experiència m'ha servit d'alguna cosa ha sigut per adonar-me'n que tinc, al meu voltant, a un grup reduït però valuós de gent que ens estimem i que durant uns mesos hem compartit afició i un objectiu comú. Després de la Trailwalker queda la èpica, la narrativa i el sentiment d'haver-se guanyat el cor de tres senderistes amateurs que un dia van decidir a sortir a caminar embriagats pel licor d'un bon vi.